Les esquerdes a la pell de la vida són somriures
que, a cicatrius, perfan el plànol de la felicitat,
solcant gests i sécs,
sobretot al rostre
i més que res als ulls.
Escampant-se laberínticament a la pell
o caient-hi pels penya-segats dels anys,
creixent a la mirada en tempestes i ombres,
retalls de portes i més rostres i ulls de reüll...
Així un somriure al cos i a la mirada
ens cicatritza la felicitat a la vida,
ajudant-nos a fer cada nova passa a temps
sense que se’ns condemni a ser enterrats
dins la mortalla de l’última petjada...
vàlida segons el món i les seves sorres,
però poc estimada, ja, a les tardes de casa.
( Vernissatge )
La recerca del camí de ronda
neix al gest, dibuixat als ulls, d’ocear...
de viure el mar com a destí de qualsevol viatge,
de pensar que rere tots els blaus hi ha un gran negre
que llueix tots els seus clars en totes les tonalitats
sota els seus elementals i estacionaris arcs.
La recerca al camí de ronda
la sirena la melodia indefinida d’onada...
intuint, de nou, els deserts i els oasis
i les certeses de les paraules més netes,
al meandre entre la sorra lliure i l’aigua.
Ocear és cercar els ulls del mar
i, resseguint-ne la mirada,
viatjar cap a infinits somniats,
ahir mirats i estimats,
però, per neguits, defugits.
Ocear,
sense deixar que la teva condició mortal
s’evidenciï cansant-se
i desitgi oblidar lluitar.
Llavors,
passes enrere,
segurament en fals,
i per dreceres preparades per d’altres
que s’esperen per a fer, de les teves petjades,
presoneres.
Amb tot, una pregunta a ocear:
Per què,
venint de les dolceses del riu,
l’aigua, al mar, arrossega una condemna de sal?
( ...potser les dolceses no són tan espesses
o, sent-ho, els agrada,
marinejant terra endins,
idear, com a mares, salines... )
( Vernissatge )
Nosaltres,
un esclat de plors i rialles embogides, descontrolat,
nus talment els nostres cossos cenyits al desig,
havent fet l’amor sabent que, mentrestant, el tornem a fer.
Tot és allà, tombat al llit, a recer amb la tranquilitat.
En un moment donat, tot!, en l’esclat de l’amor,
un amor sacsejat als nusos més ben nuats
per gaudir i delir d’un sexe pensat als sentits.
Nosaltres,
un espectacle de llàgrimes i somriures d’estiu!
i tot allà, tombat en un llit prohibit però lliure,
amb pells i mirades de complicitat als missatges,
dins d’un joc humà divinitzat per plenitud.
Nosaltres,
allà i endins,
felicitat.
Que caiguin les fulles i es colguin de neus,
i que unes flors primerenques ens parlin de les nits curtes,
embruixades passeres fosques d’un riu de deus eternes,
les passes abraçades en lluna cap a un dia envernissat de llum.
Nosaltres,
un poema, davant del mar, fent l’amor.
Nosaltres,
el mar que es fa versant l’amor. Ple.
( Vernissatge )
Nunca he entendido
por qué las lágrimas,
que van quemando atajos en la piel,
no son rojas, no son sangre;
¿no son, tal vez,
fruto de las peores heridas?
...
Son de agua y son de sal,
sorbos de los mares interiores
que, en la marea triste o alegre del pensamiento,
relucen húmedamente,
tierna y tímidamente.
(Ble de Nocturns)
DESGRACIADAMENTE...,
ESTA LUCHA
LA TENÍAS QUE VENCER PERDIÉNDOLA.
TE GANAS MALVERSÁNDOME,
TE GANO INTENTÁNDOTE ALEJAR.
(Ble de Nocturns)
Tengo más tesoros...
Un sol y una luna en equinoccio, atravesados de
cristal, como recuerdo de un blanco, en los que,
a veces, me reflejo
y me veo confuso...;
y un indio, salvajemente verde, armado,
con la mirada fija y herido en la espalda...;
también tengo un cuadrado, azul, la pieza de un
juego de mar;... i un velero antiguo rojo de
velas blancas hinchadas...; ¡y un cordoncillo!,
deshilachado en las puntas, como un cirio
sin cera, como un pabilo desprotegido y sin
quemar...; y un marco que me enmarca,
a oriente, un palmo en el cuadro de pared no
demasiado blanca, vivida y mirada, pulida,
ahumada...; y una máscara oscura que mira a ninguna parte,
como todas las máscaras,
capaz de verlo todo...;
también unos caramelos transparentemente verdes...;
y unas partituras, bajo palabras definidas
y de once navidades y un fin de año, fraternales...;
y muchas historias escritas, sabias, éstas
sí, de diferentes ejemplares...
algunas historias descritas y otras que
no saben leer y nunca, seguramente,
aprenderán...;
...y un pabilo ennegrecido rodeado por ceras
oscuras, deshechas, que se esgrafían en gris,
entonces en blanco, a lo largo de un candelabro
quebradizo, elegante, que me ilumina, encendido,
todo esto y, detrás, da fe a un Cristo
crucificado...;
y, recogiéndome miserias, cerillas ya quemadas,
polvos, trozos de velas fundidas, cabellos...
miradas cansadas,... un trozo de un tocador
maternal, de porcelana, que parece
agrietado, pero no lo está.
A la derecha, tengo un lápiz azul, de tinta
azul, con el que, sin saber si escribe,
aún no he escrito.
...
(Ble de Nocturns)
...
Davant meu
els nous arquers passen amb massa presses,
passen, corren, volen com a sagetes ...
i, si esperen, ho fan sense paciències.
Fan cap a direccions diverses
i amb idees encara més disperses ...
... però cap d’ells sembla trobar a faltar-se
en les antigues adreces
que van ser el blanc de tesar-se,
el blanc d’enamorar-se
aprenent a arquejar la sang ...
i que, amb sort, avui són nombres i lletres
arraconats amb pes d’esborrany
dins d’oblidades agendes.
Per als arquers novells,
les històries antigues són grises:
feixugues les, quasi, desfetes roses
i porugues les seves, ja ensagnades, espines.
Molt moment d’amant
i molt instant de guerrer,
però poc ofici d’arquer ...
( Els vells arquers no passegen, avui, per aquí ...
Rambla avall ... amb fe ... potser en un altre cafè ...)
...
(L'Arquer)
Escrivint de les arrels,
si les sents, en tens,
i visibles, conscients i tangibles,
invisibles, innocents ... indescriptibles,
tesant la sang de la certesa,
ja mai et deixaran fugir.
Amb temps,
unes,
morint-se i podrint-se, desapareixen ...
D’altres,
creixent valentes, arbregen.
I amb creixences, verdancs i podes, t’envelleixen.
I amb creixences, idees i esperances, floreixen ...
I amb les flors, perfums.
L’arrel de la solitud i de l’angoixa
és un perfum negre ...
però el perfum enamorat d’una llum
és un vol que et cercleja la vida
i es fa i desfà en olor de cert i de sort.
...
La felicitat és una ombra
que es mira el perfum de la llum.
(L'Arquer)
Ser arquers armats amb les arrels dels somriures.
... Somriures que ens riuen i ens viuen als ulls,
pensant en els amants ... i sentint veus a les illes ...
Creant criatures que es juguin
felicitats a les plomes roges,
aprenent a ser homes i dones ...
homes i dones i cosetes d’infants.
(L'Arquer)
Hoy hace demasiado frío para vivir poco.
Tal vez no hace tanto...,
ni para ti no hace tanto...
pero lo sientes
y, enfermizo, doquier, buscas calores.
(Verdanc vers Eccehomo)
Cada nuevo paso de corazón
es,
inconscientemente,
la búsqueda de una nueva vulnerabilidad,
un nuevo brote de la ilusión
de una piel nueva, desconocida y misteriosa,
la suya y también la tuya,
con un nuevo sobrenombre del amor,
nueva rosa, nuevo color,... y un aroma, ¿nuevo?.
(hay rosas que florecen
en el recuerdo de una misma luz
una y otra vez...)
Verdugón y primavera,
estallido,
seguramente tres espinas y otoño.
Y, deshojándose en naturaleza, la naturaleza del llanto,
enfermando en la sombra del rosal en el telón,
que se nos rompe
y, a vida... y muerte,
sin pérdida,
se nos lleva al roble y a su aceite.
(Verdanc vers Eccehomo)
Mientrastanto,
llegará el destino dejándolo de hacer.
Y sin dejar que la vida
deje de ser el juego a vida o muerte,
sentirás crecer desde la raíz
el verde sangre del beneficio verdugón,
la nueva rama abrazada al rosal,
mirada por girasoles neonatos que aún no ve,
clavada,
tal vez después ensangrentada,
pero, ojalá, obsesa en el perfume.
(Verdanc vers Eccehomo)
Mosaics trioics
triomfs d’herois desarmats de guerra,
infants armats de flors ...
Proeses poètiques en tapissos de pedra,
en matisos de vida, de color amor.
...
I es plora amb llàgrimes d’arenes,
I es riu amb flames de desert.
Sec, m’assec enmig de fullaraca ...
La passió té la flor caduca
i avui és tarda de tardor.
( Mosaic Trioic )
Cel·la a cel·la,
el pas amb timó d’aire
es desfà de carcasses i màscares,
i un dalí em mestreja el minotaure laberíntic
tot de sobte famolenc ...
El pas,
pas de sensibilitats,
s’enriqueix d’un art violoncel·lat,
veu de casals de pau
pronunciada sense presses ni frisances,
lluny d’oblits ...,
sense res de més,
sense més de res.
( Mosaic Trioic )
Molt bé!,
però ...
quins són els moviments
que estimen el grau de teatralitat
dels fumalls carnavalescs,
estralls exànimes,
de les gestes dels rostres
del museu d’història d’altres nosaltres?
Jo penso que el fum, les pols i el vent;
fum de brases, rerialles,
les pols aixecades pels soldats de temps,
i un vent d’avui
que remou pols i fum
i, ennuvolant en blanc, confon ...
i, allargant el somriure, estrafà riallada,
i, desfigurant la llàgrima, força a plor.
Rialles i plors excessivament versats,
prosaics atles malversats,
d’uns moviments desmesuradament vehiculats.
Si em plau!,
pels fumalls exànimes dels versos prosaics, records!
i, per al record, repòs.
( Mosaic Trioic )
- "Sabiendo prendidas en tu piel
las veladoras de la felicidad,
sé de ti aún a oscuras..." -
Me decia mientras le veia en los ojos abiertos de par en par
una enloquecida búsqueda de libertad
que estallaba cuando conseguia hacerse con el interruptor de la luna.
Era muy feliz conmigo...
pero era mucho más feliz en ella.
(Recorridos, injertos Táctiles)
Yo, un injerto de la naturaleza
y la naturaleza, por favor,
un incisivo y periódico injerto ami animalidad.
(Animálias)
Pensaba que no...
pero sí que es posible
arrancarte un injerto
y entonces se me secan los frutos de nuestros convenios.
(Animálias)