Va néixer a mig camí entre les muntanyes i el mar.
El 1987 va decidir creuar el mar immediat per a viure en un lloc
sense fronteres ni límits i començar una part de la seva història.
Havía rebut la saviesa anònima i l'equilibri davant de la seva pròpia
debilitat que evita el desig de ser un super-home.
Va entrar en el remolí de la fama, que exhibeix i emmascara,
on la realitat es tramita en els moments paral·lels als auditoris.
En silencis, desitjats, va examinar l'esforç que mai és suficient.
Fa anys que s'examina.
Al peu de l'escenari intenta, sense pressa, reflexionar sobre els fragments
del temps que han marxat inevitablement.
Fa temps que ha crescut.
Sovint es vesteix amb colors absoluts que transmeten la contundència
que l'única cosa que concedeix, sense immutar-se, és la seva quotidianitat.
Segueix mirant l'objectiu més enllà del que és instintiu.
Escolta veus diferents en el seu interior.
És capaç de sobreviure a les pèrdues insoportables.
Ha inventat vivències per a preservar el seu món bàsic,
per a conservar la memòria intransferible de la identitat.
És possible que no sigui imprescindible mantenir impregnada la paraula
de lleugeresa i, ara, aspiracions, il·lusions i responsabilitat
exigeixen un lloc per a sortir d'elles mateixes.
Ha tornat a ell i, en aquest moment de privilegi, vol seguir comunicant
mitjançant la música de la seva paraula, allò més plaent,
allò més dolorós, allò més fascinant.
De sobte esbalaeix l'espectacle de llum que decideix el vaivé secret
de les gavines, quasi a cada canvi d'estació.
Som a la costa.
En un paisatge, com tots els paisatges, irrepetible i, com ells, també
aquest, lluita i es resisteix a deixar la bellesa a les fronteres.
Més al nord, no massa lluny d'aquí, França.
Francesc Picas ha recorregut altres costes, altres paisatges.
Rere seu, intueixo un món blau de tant mirar la Mediterrània.
Potser per això, en els dies decisius, creuant el llindar de les boires,
permet que les onades s'agitin a la seva esquena i recorre el camí conegut
de la immediatesa.
S'alimenta d'allò inacabable i decideix inventar caravel·les que
resisteixin la indispensable diferència dels naufragis aliens,
tantes vegades fugitius.
En la presència absoluta del paisatge, questiona incessantment
els compromisos ocults que acullen els deutes inevitables.
Amb el temps que va del trenc d'alba al crepuscle,
els seus ulls són plurals. Escriu o imagina paraules i sons que, com el mar,
exploren les platges de les seves melodies. Es gronxa en l'assaboriment incessant
de les ribes i els penya-segats
mesurant, amb un cert blau, la realitat en d'altres mons amb nous preludis.
Mentre parla, les mans, com les marees, llisquen, s'aturen, s'agiten,
es rebel·len
... i es calmen.
Viu envoltat de colors i olors suggerents
en espais on pugui moure's sense entrebancs.
Prefereix suggerir que mostrar.
Evita transmetre allò concret per a evitar quedar encadenat a allò evident.
Així, doncs, ens rep en un lloc que no hauria de ser arrabassat al misteri.
Ens ofereix, tanmateix, l'espai sense límits; un lloc
on respirar profundament i on omplir-se de blau
per a seguir vivint amb plenitud.
Ha transcorregut la vida i, ara, després de tant tornar, ha decidit
no solament sentir el record d'allò viscut, sinó, també, construir amb ell
un mapa
transferible de geografies escrites,
on reconèixer i reconèixer-se.
On lliurement pugui sentir i explorar.
Un mapa que no pot ser deformat en expressar el més íntim,
tot allò que no pot destruir el pas del temps.
Un mapa que estableix, d'arrelament, el vincle amb la memòria
sense ornament, traçat amb clares ortografies que signifiquin el mateix per a ell
que per a un dels nostres nosaltres.
Picas, en el fons, s'imita a sí mateix,
perquè res, quasi, quasibé res, desapareix.
I Picas, que d'arrel poseeix quelcom de la màgia de l'art,
aprèn, artesanalment, l'ofici de sentiments que vesteix.
Amb un cert blau, Picas, calçant-se sovint sandàlies de sorra, creix.
...
Lluïsa Mateos Mosquera
